Passen els dies i costa acostumar-s'hi. És una sensació que gairebé tothom ha passat, però que no perquè es repeteixi deixa de ser angoixant. De cop i volta, l'Espanyol es va quedar sense Dani Jarque, el capità del primer dia a Cornellà-el Prat.

L'home que l'any passat, sense galons, va donar sempre la cara quan pintaven bastos. Aquell jugador del planter que, sense fer soroll, era a un pas de fer-se un lloc entre l'elit del futbol espanyol. Jarque era un lluitador dintre i fora del camp. No va abaixar mai els braços quan l'equip tenia un peu i mig a la Segona Divisió. Volia que no es rendís ningú, que l'afició fes l'últim esforç, perquè la salvació, segons ell, encara era possible. I ho va ser.

La vida no va ser justa amb ell. La mort el va atrapar de la manera més barroera possible, sense tenir ni un minut per plantar-li cara. Només una estona per lluitar com sempre ho havia fet. No, la mort no li va donar ni un minut de cortesia, perquè sabia que encara sortiria amb la cua entre cames.

Dani Jarque no serà a San Mamés, ni lluirà el braçalet de capità davant del Madrid. Dani Jarque ja no hi és, però, ara més que mai, Dani Jarque és en el més profund dels sentiments dels que creuen en blanc-i-blau. El capità és entre nosaltres.

Manuel Fanlo Malagarriga