Què hi ha Dani? No sé si ho havíem parlat alguna vegada però en qualsevol cas ara és un bon moment per comentar-t'ho. A hores d'ara no crec que t'hagi d'amagar res.

A diferència teva, jo no sóc periquita de naixement, però si alguna cosa m'ha fet estimar els teus colors és precisament haver conviscut diàriament i durant molts anys amb gent com tu, com el Moi, com el Coro. Fa massa anys que us veig córrer darrere de la pilota, són milers d'entrenaments, centenars de partits, unes quantes alegries i moltes angoixes. Però en definitva, sempre les mateixes cares.

A mi els Pandiani, Zabaleta, els Riera o els més recents com ara el Pareja, el Pillud, el Nakamura ja m'estan bé, són necessaris, però jo amb qui em sento identificada és amb vosaltres, amb els de sempre. Per això, Dani em fot molt que marxis; una cosa és que t'haguessin traspassat a un "gran". Això t'ho arribaria a perdonar però que marxis per sempre és una altra cosa. Això ja és més difícil de pair, ho trobo absolutament injustificable.

Per una cosa no pateixis, Dani. La petjada que m'heu deixa't els de sempre, els de casa, els de tota la vida, és massa profunda i difícilment tornaré a canviar de colors. Ara bé, no estic contenta amb el que has fet. Precisament tu, que no fa ni dues setmanes, a Peralada, et feies unes fotos amb els meus fills i em vas dir: "Imma, de aquí a que mi hija sea como los tuyos, pues no me queda nada." Tenies raó, Dani, no et quedava res però tu ni ho sospitaves.

Tens un avantatge per damunt de la resta. Com diu la cançó seràs eternament jove -i guapo, molt guapo. Les fotografies teves que he vist publicades aquests dies et donen una aura especial. Ja ho deia una pancarta de la porta 21: "amb tu el cel serà encara més blanc-i-blau", i, jo afegeixo, més bondadós, com el teu cor, a partir d'ara també eternament jove.

Imma Casares